Empanades de carn al estil de la Tia Ramona.

Aprofita’n que celebren amb uns quants amics, l’aniversari del meu marit, 61 anys, he fet un menú on he fusionat Catalunya amb Xile. Perquè? us preguntareu. Dons molt fàcil, el meu marit te una magnifica família que viu a Xile.

Fa molts anys sobre el 1915 una germana del avi del meu marit, que es deia Ramona, s’en va anar a Xile, abans lògicament i pensant amb l’època, la seva mare els va fer casar-se per poders amb el seu promès que era un català de Organyà, es deia Teodoro, que ja vivia al país. Després de tenir els paper legalitzats, va agafar un vaixell i cap a Xile, tota una aventura per una dona que en aquells any va fer el viatge tot sola.

Nosaltres hem visitat aquesta família tres vegades i ells també han visitat Catalunya, el que ha permès mantenir una magnifica relació.

En una d’aquestes visites, la Tieta Ramona i el seu germà Teodoro, filla i fill del creadors de la saga a Xile, ens vam convidar diverses vegades a dinar a casa seva, així com el seus fills. Una família acollidora que realment ens han fet sentir com a casa nostre.

Hem aprofitat el viatge per conèixer el desert d’Atacama, un dels deserts mes grans i arids del mon, hem estat a Sant Pedro de Atacama i des de a hi hem fet diferents excursions, en total hem passat quatre dies genials.

Avui i en honor de la nostra família xilena, he volgut fet un entrant i un còctel. El entrant son les empanades al forn amb carn i el còctel, molt típic a Xile, el Pisco Sour.

Una mica d’història de la gastronomia Xilena.

A l’arribar els conquistadors al comandament de Pedro de Valdivia, va portar productes que fins al moment no es coneixien entre els indígenes com el blat, porcs, pollastres, ovelles i vedelles. Els maputxes van llegar també els seus productes agrícoles, proporcionant les patates, el blat de moro (choclo) i el frigol (poroto). Aquests ingredients mes els nous que van aportar els colonitzadors, van donar origen als plats més típics de Xile.

Segons els historiadors, el menú durant la colònia era molt nutritiu i contundent. El primer plat ho anomenaven “de residència”, era abundant, amb moltes calories i molt saborós, els seus ingredient podien ser de carn, aus o peix. Després seguien amb “el guisat abundant” fet normalment amb choclos i patates. Al principi de la colònia va començar a ser molt conegut, les humites, la chuchoca, el pilco i el locro. També en la colònia neix l’afició a les algues marines com el cochayuyo i el lluiti que se servien acompanyats d’ous durs. El pa era de tres classes: truita de rescoldo, pa espanyol amb molt greix i molla, i el pa xilè, aixafat i “cascarudo”. En el segle XVII les monges van donar un gran impuls a la cuina xilena. D’aquí surt gairebé la totalitat de la rebosteria de la cuina xilena.

Fins no entrant els segle XVIII , la cuina xilena no va adquirir un cert refinament, van començar a decorar les taules amb elegància tant per els esmorzars com pels sopars.

No obstant això el menjar del poble era diferent a les quals servien en les taules aristocràtiques, la gent de classe baixa menjaven productes molt basics com la farina, el charqui (cecina), els porotos (les mongetes) i els pebrots secs. Per els dies festius es menjava carn feta al pal, la típica cassola, les empanades i les sopaipilles( una espècie de pa enriquit amb carbassa). Una mica mes tard va arribar al país, el te i el cafè que van deixar en segon pla el costum de beure mati. Els vins xilens van adquirir fama i el poble xilè es va aficionar a la chicha de raïm.

A partir de les hores la cuina xilena es va anar enriquit amb les influencies de els emigrants que van poblant els país, la rebosteria i la caça amb la influencia alemanya. Les pastes amb la influencia italiana. Durant el segle XX la cuina xilena es veu influenciada fortament per la cuina francesa, en deixa notar, amb els postres, els guisats, les omelettes, i sobre tot amb el peixos.

Durant molts anys l’herència culinària criolla va ser transmesa de les generacions, mitjançant receptes guardades en quaderns o targetes, fins al moment en què algú les recopilava en toms i les publicava. A mitjan el segle XIX, es van començar a redactar en les impremtes, les velles receptes de les monges i famílies, que serien la base de la gastronomia nacional amb el passar del temps.

Be desprès d’una mica d’història anem cap a la cuina i comencem la nostre recepta, el que no sé si hem sortirà tant bo com a ells, però la intenció és el que compte…….

Ingredients

1/2 kg carn picada de vedella.
2 grans d’all.
Pebre vermell dolç molt.
Pebre negre.
2 ous durs.
3 cebes.
panses
massa d’empanadilles.

Temps d’elaboració.

20 minuts per preparar el farcit mes 10 minuts per fregir les empanadilles.

Elaboració.

Posarem una paella al foc amb dos cullerades d’oli i quan esta calent aboquem la ceba ben trinxada. Esperem que es vagi fent amb el foc molt baix durant 10 minuts. Afegim els alls tallats a rodanxes ben petites.
Quan tenim la ceba daurada, hi afegim la carn. La carn ha de ser de vedella i només la piquem una vegada, perquè massa fina se’ns quedaria massa seca. Hi afegim una mica de sal, pebre i el pebre vermell molt. Si voleu donar-li un punt picant, podem posar el pebre vermell picant.
Ho deixem fer tot plegat, entre 7 i 8 minuts, fins que la carn sigui cuita però melosa.
Un cop tenim la carn cuita, la posem en un bol i hi afegim els últims ingredients, que no necessiten cocció: les panses i l’ou dur picat.
Posem el farcit que hem preparat al mig de cada cercle de massa. Les tanquem ajuntant les voreres i ja podem començar a fer el “repulgue”, doblegant amb cura la part per on hem enganxat la massa cap endins.
Les pintem amb ou batut, rebaixat amb una mica d’aigua.
Les fem al forn, a temperatura d’uns 200ºC, durant uns 4 minuts o quan veiem que ja estan daurades.