Com cada any a Terrassa hem celebrat la XIII Fira Modernista, aquest any ha fet homenatge a un personatge que per mi era totalment desconegut, Josep Oller i Roca, nascut a Terrassa al 1839 i mort a Paris al 1922.
Va néixer a la placeta Saragossa, al lloc que avui ocupa el Magatzem Farnés (Arxiu Tobella). Tenia tres anys quan els seus pares, Francesc Oller i Teresa Roca, empresaris tèxtils de Terrassa, varen anar a viure a París. En aquells anys Terrassa era una ciutat industrial de 10000 habitants i plena de telers. Al 1856 els pares envien al jove Josep a estudiar a Bilbao, on cursa estudis universitaris de comerç a demes d’aprendre castellà, ja que a casa nomes parlaven català.
El 1864 se celebra el Primer Gran Premi de París d’hípica. Josep Oller reforma el sistema d’apostes hípiques a tot el país. Tres anys després crea el «Pari-Mutuel »: sistema que deixava al públic la llibertat d’escollir el cavall i totalitzar les apostes, l’hora que permetia al guanyador percebre les quantitats que els altres perdien.
A principi dels anys 1870 es va traslladar a Londres durant una temporada per evitar la guerra francoprussiana. Allà va entrar en contacte amb el món de l’espectacle, coneixements que després aplicaria a la seva tornada a Paris.
El 1878 va inaugurar el “Teatre des Nouveautés”. Al 1882 va fundar l’hipòdrom de Saint- Germain i va criar cavalls de pura sang. Al 1887 va crear el primer parc d’atraccions ” Les Montagnes Russes”.
Al 1885 el gimnàs Grande Piscine Rochechouart, una piscina coberta de 600 metres quadrats al centre de París amb 500 cabines, gimnàs i sauna per la que van arribar a passar 25.000 persones anualment. També va inaugurar el Nouveau Cirque (1886) una gran pista d’espectacles de circ que podia convertir-se en una piscina amb números de dansa aquàtica.
Al 1889 París celebrava el centenari de la Revolució francesa amb una brillantíssima Exposició Universal i la inauguració de la Torre Eiffel . Aquell any Josep Oller, associat amb Charles Zidler, inauguren el Moulin Rouge al barri de Montmatre, un cabaret que va revolucionar Paris, amb unes ballarines amb poca roba que ballaven el “Can Can”.
Quatre anys més tard, obrí el primer music-hall de París, l’Olympia, on hi va actuar, entre d’altres la La Bella Otero.
Un comentarista de l’època el va considerar com «l’home que va fer-se amo de París en una època en què volia dir fer-se amo del món»
Aixi que ja veieu desprès de 18 anys vivint a la ciutat, avui i gracies a la Fira acabo de descobrir tot un personatge…….
Com cada any els botigues de la ciutat guarneixen els seus aparadors amb objectes del 1900.
Unes imatges de la farmàcia Albinyana, al Raval de Montserrat, una farmàcia mítica de la ciutat, situada en un edifici modernista projectat i decorat al 1908 per Joaquim Vancells.
Consta de baixos, que en un inici es va destinar a la confiteria Carné, i d’un habitatge familiar al pis superior. Te una façana estucada amb blanc amb incrustacions de mosaics, els esgrafiats i rematat a la part superior amb un rellotge de sol. El interior es realment magnífic, amb uns treballs de ferro forjat, ceràmica vidriada i unes pintures murals realment interesant. L’any 1934 Antoni Albiñana Carné, instal·la una farmàcia que segueix fins avui dia.
També vam poder veure una boda típica de l’epoca.
Les magnifiques vidrieres de la Casa Alegre de Sagrera, al carrer Font Vella. La família Sagrera d’origen pagès, va emigrar a Terrassa. Va ser al 1768 quan Anton Sagrera i Casanoves, va comprar els terrenys al carrer Font Vella i Joaquim de Sagrera i Domènech, fabricant de teixits de llana, destacat heroi a la guerra de la independència contra el Francès i batlle entre els 1820-1823 qui va fer construir la seva residencia en els antics terrenys a principis dels segle XIX. A finals del segle XIX, Mercedes de Sagrera, heretera del patrimoni de la família, es casa amb el industrial tèxtil Francisco Alegre i Roig. Mercedes aporta el llinatge i Francisco els diners, així decideixen al 1911 afrontar la remodelació de la casa.
La reforma de la residencia la porta a terme Melcior Vinyals, que li dona l’aparença actual. Amb l’arribada de la crisis tèxtil la família Alegre-Segarra tancar la seva fàbrica i al 1973 la casa va ser adquirida per l’ajuntament de la ciutat.
Al caliu de la cuina 