Visita al Monestir de Santes Creus i Calçotada.

 

Estem en temps de calçots, temps de trobades d’amics  i família a l’aire lliure o en masies,  amb l’olor de les brases, els porrons a sobre les taules, en resumen de bons moments.

Ahir Dissabte vam fer una excursió amb un grup d’amics a Santes Creus, per visitar el monestir i com no per fer una calçotada al restaurant Cal Mosso, que esta situat al costat. Per nosaltres es el primer any que anem a aquest restaurant, però el Joaquim i la Nuria son uns fidels comensals i la veritat es que val la pena, els calçots estaven realment bons i la salsa també, el tracte del personal magnífic.

Els temps de calçots, son temps de trobades d’amics a l’aire lliure o en masies,  amb l’olor de les brases, de bons moments.

 

Segons he llegit, el calçot va ser descobert per un ciutadà vallenc anomenat Benaiges, de finals del segle XIX conegut amb el sobrenom de “Xat de Benaiges” qui començà a coure a la brasa els grills tendres nascuts de la ceba vella conreats especialment per a ésser cuits a la flama, i que també fou ell qui s’enginyà l’amaniment o la salsa que, amb algunes variants, avui mengem.

El procés de conreu del calçot comença quan, als darrers mesos de l’any, se sembra la llavor de la ceba blanca. Quan la ceba ha germinat i ha crescut, s’arrenca del terra  i es torna a plantar en una altra terra apropiada, en la qual va creixent. S’ha d’esperar que tregui cabeça com una ceba normal, llavors s’arrenca una altra vegada (hem arribat al temps d’estiu), es guarda unes setmanes i llavors s’escapça el tros de dalt i es torna a plantar, ha de quedar mig colgada, mostrant la blancor de la planta a l’exterior.  Segons els pagesos, val més plantar els calçots en època de lluna vella. A mesura que creix la planta, cal anar-la calçant, és a dir, rodejant-la de terra, aquesta operació de calçar els calçots es repeteix diverses vegades. Els calçots es cullen preferentment entre els mesos de novembre i abril.

Les calçotades son to un ritual de menjar col·lectiu una festa comunitària entre família i amics, que es reuneixen al voltant de la taula per menjar uns calçots acabats de fer a la brasa. Els calçots es preparen tallant-ne les barbes i les cues, es posant en una graella damunt del foc ben viu fins que quedin ben negres, s’emboliquen amb paper de diari i es porten a la taula encara embolicats i col·locats en una teula. Els comensals els reben preparats per gaudir-ne, cadascun amb el seu corresponent pitet per no embrutar-se, amb la terrina d’una salsa semblant al romesco que es diu salvitxada,  ben plena i amb una llesca de pa que serveix d’acompanyament i reté el degoteig de la salsa. Les brases s’aprofiten per coure la carn, la llonganissa , botifarra negra, carxofes i unes bones mongetes del ganxet…….

Per beure un bon vi negra en porro o cava i per rematar el dinar res millor que un bon plat de taronges tallades a rodanxes i una bona crema catalana amb carquinyolis.

El 2 de juny 1160, Guerau Alemany IV de Cervelló, Gerard de Jorba i Guillem de Montagut van donar als monges de la congregació del Cister, els terrenys de Santes Creus a la vora el riu Gaià, amb aigua abundant i suficients terres per a garantir l’economia del monestir. En els primers segles es van establir lligams entre el monestirs i els llinatges nobiliaris de renom. Aquest lligams van afavorir a incrementar el patrimoni i els dominis territorials del cenobi.

Els any de major esplendor econòmica del monestir van arribar amb les relacions del abat Bernat Calbó i el rei Jaume i després amb el Rei Pere el Gran.  Ara be va ser amb els abats Bonanat de Vila-seca i Pere Alegre que el monestir va compta amb el mecenatge i la protecció del rei Jaume el Just i la reina Blanca d’Anjou. Ambdós  estan enterrats en l’església en uns magnífics monuments funeraris.

Claustre amb les galeries amb les voltes de creueria.

Les desamortitzacions del segle XIX van empobrir al monestir i al any 1835 els monjos l’abandonen definitivament.

Capitells de la galeria amb decoració d’imatges fantàstiques o mitològiques.

Dintre de l’arquitectura del monestir podem destacar el Claustre, que es va iniciar l’any 1313 sota el patrocini de Jaume el Just i Blanca d’Anjou  i es fa finalitzar al 1347, es d’estil gòtic, les galeries estan cobertes amb voltes de creueria. També val la pena destacar la Presó, el Refetor, el Palau Real, la capella de la Trinitat, els Dormitoris, la sala Capitular i l’església, a on trobarem un retaule Major, obra de Josep Tramulles, també manté uns vitralls dels segle XIII, considerants uns dels pocs conjunts de vidre cistercenc que es conserven a Europa.

Blanca D’anjou es va casar al any 1295 amb 12 anys i va morir al any  1310 amb 27 anys després de tindre 10 fills.

Retaule.

Dintre de l’església trobaren dos mausoleus magnífics, el de Pere el Gran (1285) i el de Jaume el Gran i Blanca d’Anjou (1327 i 1310). Als peus del mausoleu de Pere el Gran es troba la tomba del seu almirall Roger de Llúria.

Mausoleu de Pere el Gran.

Mausoleu de Jaume el Just i Blanca d’Anjou.

També en va sembla molt interesant la sala Capitular amb una coberta amb voltes d’aresta, Els nervis dels arcs conflueixen en quatre columnes centrals de pedra que reprodueixen la figura de una palmera.  I els Dormitoris, una sala de 46 m de llarg per 11 d’amplada. Es va començar l’any 1191 i va finalitzar al 1225, la sala esta coberta a dues aigües i sostinguda per onze arcs de pedra que es repenjant a la paret sense cap columna.

Sala Capitular.

El Dormitori.

Be, us deixo amb aquestes fotos  per fer boca, si teniu l’oportunitat us asseguro que val la pena de fer aquesta excursió, visitar el monestir, comprar llonganissa, carquinyolis i després un bon dinar amb calçots si es temporada i si no, una bona carn a la brasa i una bona companyia……….. Un peto per tots.