Torrades de Santa Teresa o Torrijas.

O

Ostres, torrijas i torrades de Santa Teresa es el mateix??? si, em va contesta la Carmencita, una veïna nostra, que per cert encara no se perquè la seguien anomenant tots el veïns amb el diminutiu del seu nom,  ja que era mes gran que la meva mare, però be això es un altra historia.

Aquesta veïna una administrativa d’institut, culta i soltera, en convidava algunes tardes a berenar i a tocar el piano, també em deixava llibres de la seva biblioteca a demés de donar-me a tastar unes torrades de santa Teresa que feia ella amb pa de brioix  i que jo sempre vaig pensar que era un postra diferent al que feia la meva mare……. fins que un dia ho vaig descobrir i la veritat es que d’alguna manera em va decebre, ja que les Torrades de Santa Teresa, acompanyades del piano i els llibres per mi tenien mes encant, eren com mes de festa que les Torrijas que feia la mama….. coses de nens.

Aquest postra es d’aquells que a casa s’han fet tota la vida, per aprofitar el pa que quedava sec, es molt fàcil de fer i amb productes que normalment tenim a casa, llet, ous, llimona, sucre i canyella, son les típiques torrades de Santa Teresa o Torrijas tal com les coneixia la meva avia. Encara que es coneix amb nom diferents al llarg dels països catalans: rostes de Santa Teresa, croquetes de Santa Teresa, Torradetes amb ou o gresoletes dolces.

Segons el mestre Jaume Fàbrega, ens explica al seu llibre ” La cuina del 1714” es un postra típic del convens i abadies, com el seu nom indica,  tal com ens explica el frare Francesc del Santíssim Sagrament  al seu llibre ” Instrucció breu i útil per los cuiners principiants”, on ens detalla la recepta que es feia a les hores: Primer de tot torraven les llesques de pa, les posaven en remull amb malvasia i aigua, les passaven per ou amb sucre i canyella i les fregien.

Vull aprofitar aquesta entrada per parlar d’una espècie, que en aquest postra es protagonista i que els catalans fem servir molt, tant per postres com per fer rostits de carn o pollastre. La canyella va ser una de les raons determinants que van empènyer els descobridors portuguesos del segle XVI a buscar una ruta que connectés Europa amb Sri Lanka i l’Índia vorejant el continent africà. La lluita per tenir-ne el monopoli va ser ferotge fins al punt que els holandesos es van apoderar del comerç mundial de la canyella durant més de 200 anys.

Tot aquest esforç es degut a la multitud de  propietats que te aquesta espècie, entre elles una molt importat per aquella època era el contingut d’un oli essencial ric en fenol, que inhibeix el creixement dels bacteris i fongs responsables de la putrefacció de la carn, si pensem que al segle XVI no existien les neveres, es comprensible la seva importància.

Segons un article publicat a la revista científica Diabetis care, una ingesta diària d’un a sis grams de canyella redueix els nivells de triglicèrids i el colesterol dolent. Es antioxidant, te propietats curatives pel sistema urinari a demés de les seves propietats com antibacterià i antifúngic. Així que hem descobert les propietats de la canyella que ja els nostres avantpassats coneixien.

Si us agrada el cine una mica nostàlgic i amb tocs gastronòmics, us recomano veure la pel·lícula “Un toque de canela”. Es una pel·lícula feta a Estambul al 2003, que ens dona una visió sobre la consciència de cadascú, sobre gent que abandona el seu lloc d’origen, sobre conflictes personals, però sobretot ens mostra com la cuina ens pot donar una sèrie de lliçons valuoses sobre l’amor i la vida en si mateix.

Ingredients.

• 500 quilo de pa tallat a llesques.
• 3/4 litre de llet.
• 3 ous.
• Pell de llimona.
• 1 branca de Canyella.
• Canyella molta.
• Sucre.

Temps d’elaboració.

25 minuts.

Elaboració.

1. En un cassó posem la llet, el canó de canyella, dos cullerades de sucre i la pell de llimona, fem bullir, aboquem en un bol i reservem.
2. Tallem el pa amb llesques d’un dit de gruix més o menys.
3. En un plat batem els ous. En un altre plat posem sucre i canyella en pols, barregem bé.
4. Posem una paella al foc amb oli abundant i deixem que s’escalfi.
5. Anem passant les llesques de pa pel bol de la llet i deixem que s’impregni be, les traiem quan estan ben sucades i les passem per l’ou debatut, i anem posant les llesques de pa a la paella amb l’oli ben calent. Fregim fins que estiguin daurades.
6. Les anem posant en un plat cobert amb paper de cuina, perquè absorbeixi l’excés d’oli.  Seguim fregint fins acabar totes les llesques.
7. Finalment passem les torrades fregides per la barreja de sucre i canyella com si les arrebosséssim i ja podem servir.
8. Per mi son mes bones menjar-les acabades de fer, però també son delicioses fredes.