Trobada amb la colla “calçotada 2013”.

Com cada any i ja son 38 (nosaltres no en fa tants) ens reunim la colla d’amics de joventut per fer una calçotada. Ho fem a la Masia Cal Ganxo, una casa pairal del segle XVIII, situada a un poblet de quatre cases que es diu Masmolets, al costat de Valls.

Aquest any els especialistes amb menjar calçots s’han cruspit una mitja de 50 calçots per persona, anaven tant ràpid que el pobre cambrer no donava l’ abast de retirar les clofolles i portar-ne de nous. Aquí us poso unes fotos per que es vegi la seva tècnica…………

Els calçots es fan sobre unes graellas amb foc a terra, amb flama viva (no amb brasa). Normalment es fa servir llenya petita, com els sarments dels ceps.

El menú típic es: els calçots que es serveixen a sobre de una teula, la salsa de calçots, carn a la brasa(botifarra, botifarra negra, mitjanes de be), escarxofes a la brasa, mongetes del ganxet tot acompanyat amb un porro de bon vi. Per postres taronja, crema catalana i cava.

L’origen d’aquest àpat es creu que està a la població de Valls. A finals del segle XIX un pagès d’aquesta ciutat, conegut amb el nom de Xat de Benaiges, va descobrir una forma especial de fer créixer la ceba blanca: es plantava de forma que només quedés mig colgada i a mesura que creixia es procedia a tapar-la novament amb terra. Aquesta acció, que es coneix com a calçar, és la que dóna nom al calçot.

Es a principis del segle XX que a Valls i voltants es habitual menjar calçots els dies de festa. Es mes tard quan s’esten aquesta costum a la resta de la població.

El calçot és cadascun dels brots d’una ceba blanca, que primer es planta a terra. Quan han crescut suficient i treuen el cap de la terra (mes o menys l’estiu), s’arranquen de terra i es guarden. Passases unes setmanes  es tornen ha replantar, deixant-los mig enterrats. De cada ceba sortiran de 4 a 7 brots, que a mesura que creixen, es calcen novament de terra per blanquinarlos, i d’aquí el nom de calçot.

A la foto reunió del “Consell de savis”, fen el seu veredicte…….

El meu esta clar, tal com diu una dita catalana: “Els calçots, el vi i els castellers, son nostres, per això ens agraden tant: els tres surten de la terra i ens fan mira el cel”