Trobada amb el grup d’amics, per Nadal.

Amb aquesta entrada inaugurem aquest apartat i després de donar moltes voltes amb la família, quin nom es el mes adequat, en decidit per majoria el de “Trobades”.

Trobades, resumeix el que sentim quan estem junts, ens trobem per dinar, per sopar, o per picar alguna cosa mentre veiem algun partit del Barça, ens trobem a casa de cadascú o be a la Masia, però el punt denominador es el fet de “trobar-nos”, tots els amics junts.

Quina paraula “Amics”, crec que molt sovint la pronunciem sense aprofundir amb el seu significat. Per mi els meus amics son el meu tresor, son aquelles persones que dia a dia omplen el meu equipatge d’amor.

El Salomó i jo dediquem aquest apartat als nostres amics que ens comprenen, ens ajuden, ens perdonen i ens acompanyen, fent mes lleuger aquest camí, anomenat  “vida”.

Comencem……

Aquesta Trobada, la vam fer a Can Ferrús, és una masia antiga al Montseny, situada  ben enmig del bosc, rodejada d’alzines i amb vistes al Turó de l’Home i Les Agudes. Es una casa amb un munt d’habitacions, una per cada parella i una pels fills, amb bastants llits, una cuina gran amb rebost i un menjador com els d’abans  amb una llar de foc enorme.

Aquest dia estaven el grup casi al complert, el Ricard, el Joan i la Anna, el Pepe i la Olga, el Paco que es el pare de l’Anna i l’Olga, el Xavier fill del Ricard i la seva parella la Daria, la Joana filla del Joan i Anna, un grup d’amics, i el Salomó i jo. Ens faltaven la Merçe, el Sebastià, la Carme, viatgera consumada, que està fent de mestra en Washington. ” Carme torna, et troben a faltar”, i el Marc i la Klodjana, la seva parella, i com no el nostre futur net, el Joel. ( encara que no van poder vindre, poso una foto perquè mes endavant es vegi a la panxa de la seva mare, mirant el foc a la Masia).

El menú del dia va consistir en fer un garrí sencer a la brasa, a casa el fem un dia a l’any, la nit de Nadal, però al forn, així que va ser tot un repte.

Una mica d’història.

El garrí al forn te la màxima força a Castella on la tradició be de temps immemorials i ha aconseguit atraure a turistes de tot el mon, el seu màxim exponent es el Mesón de Cándido.

A casa nostre es una tradició molt mes recent, encara que ja fa anys que molts xefs catalans ho serveixen als seus restaurants i no solament al forn si no amb variants molt atractives i imaginatives.

Va ser al 1920, els cansaladers Farrés, els que van començar a la Boqueria a lluitar perquè amb la temporada de Nadal el garrí tingues un lloc a les taules catalanes.

Al nostres mercats  entren garrins de Segovia amb denominació d’origen, ibèric d’ Extremadura i Andalusia , però jo, que crec totalment en la compra de productes de proximitat, intento buscar garrins de la Plana de Vic on el coneixen com godalls, de Camprodon on els anomenen nodrissos o els de les Terres de Lleida que els diuen marranxons.

Temps d’elaboració:

De 4 hores a 5 hores 1/2.

Ingredients per 12 persones (es c0mpta mig quilo per persona):

1 Garrí de uns 6 quilos.

Sal.

Aigua.

Llard de poc.

Unes branques de Romaní.

Elaboració: 

• En aquest cas com el voliem enfilar a la rostidora, el varem deixar el màxim sencer.

• Es renta be sota la aixeta d’aigua, i es deixa escórrer.

• 1 hora abans es prepara el foc, ja que necessitem forces brases, les anirem avançant mentre per darrera es va posant mes llenya perquè no faltin les brases, ja que el garrí no ha d’estar esposat al foc directe. La millor llenya es la d’alzina, ja que perfuma la carn.

• Suquem el garrí amb el llard  i una mica de sal, i l’enfilem  en el ferro de la rostidora, i es col.loca a les brases.

• Fem una salmorra, bullint 1/2 d’aigua amb 3 cullerades de sal.

• El garrí es va girant de tant en tant, perquè es faci per tots els costats, i es va sucant amb la salmorra amb les branques de romaní, i així durant 4 hores mes o menys. 

• Jo vaig posar una mica de paper de plata a les orelles del garrí perquè no es cremin.

• Per saber si ja està al punt, punxem els pernils. Si surt aigüeta transparent vol dir que està fet, si es rosada deixar fer una mica mes. 

• El secret es que la pell quedi ben cruixent, contrastant amb la carn melosa i tendre.

•